Madrid viernes, 03 de enero de 2014 h
Des d’una visió molt més holística de l’endocrinologia, Esteban Jódar, president del Grup de Treball de Metabolisme Ossi i Mineral de la Societat Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició (SEEN), treballa amb la convicció que no existeixen fronteres entre l’os, el metabolisme reproductiu, l’energètic… I prova d’això és, per exemple, un dels projectes en els quals es troben immersos la majoria dels membres d’aquest grup de treball.
Sota la coordinació de Manuel Muñoz Torres, especialista en endocrinologia de l’Hospital Universitari San Cecilio de Granada, aquests investigadors treballen en la identificació d’un marcador sèric que permeti distingir a aquells pacients amb diabetis mellitus tipus 2 (DM2) que tenen més risc de sofrir fractures o patologies de tipus cardiovascular. Això sí, amb una particularitat que destaca Jódar: “els pacients amb diabetis pateixen el doble de fractures de l’esperat i la seva massa òssia, a diferència del que ocorre en osteoporosi, és normal o fins i tot alta, la qual cosa sembla indicar que el defecte en l’os és més de qualitat que de quantitat”.
Així, i basant-se en la hipòtesi que “el sistema de defensa d’antioxidació podria jugar un paper tant en el dany ossi com en el dany vascular”, aquest equip de endocrinòlegs investiga la utilitat o no de determinats marcadors (ja identificats, però encara sense dades en la literatura científica) en una cohort de pacients. L’objectiu és comprovar si és possible traslladar els resultats obtinguts en un primer estudi més transversal a un de cort més longitudinal. I, de ser possible la prevenció, el següent pas seria intentar una intervenció més primerenca d’aquests pacients.
A més, aquest grup de treball també és a punt de finalitzar un projecte de recerca sobre la relació entre dany renal en pacients amb diabetis tipus 2 i certs metabòlits de la insulina tipus B i l’any passat van editar un consens de diagnòstic i tractament de malalties metabòliques dins de la patologia endocrinològica, és a dir, en pacients amb malaltia de Cushing o hipertiroïdisme. També han col·laborat amb Gesida i la Seiomm en un consens sobre malalties òssies en pacients amb VIH.
Consens en hiperparatiroïdisme
I més recentment, en 2013, aquest grup ha engegat un document de consens en el tractament del hiperparatiroïdisme normocalcémico, és a dir, en aquells pacients a les portes de debutar amb un hiperparatiroïdisme primari, però que encara tenen xifres de calci en sang en nivells normals.
I en el camp de la terapèutica, s’han produït importants avanços en osteoporosi. Concretament, Jódar destaca dos grups terapèutics importants: odanacatib, un inhibidor de la captesina K, i els nous anticossos monoclonals anti esclerostina.
El primer d’ells, odanacatib, inhibeix l’enzim que produeixen els osteoclasts per digerir l’os, creant la figura del “osteoclast frustrat”, com ho defineix Jódar, ja que els osteoclasts no desapareixen, com ocorre en el tractament amb altres antiresortius com els bifosfonatos, sinó que es queden l’os, però sense poder alliberar l’enzim necessari per “menjar-se l’os”.
Això, opina Jódar, “podria tenir avantatges clars, ja que reduiria al màxim la reabsorció òssia, sense afectar tant a la seva formació”.
D’altra banda, els fàrmacs anti esclesrostina interfereixen en la unió de la esclerostina, responsable d’inhibir l’osteoblastogènesi (el procés de formació de les cèl·lules precursores de l’os), i el seu receptor.
“Si som capaços d’inhibir un inhibidor, la qual cosa aconseguim és activar la formació d’os”, emfatitza Jódar, qui també apunta que això s’ha aconseguit amb “una potència i una intensitat fins ara desconegudes”.
Aquest nou grup terapèutic té a més l’avantatge de tenir una posología raonablement còmoda, a partir d’una injecció subcutània.